Aquest proper dijous 31 a les 19.30, a la Sala Polivalent del Campus de Comunicació de la Pompeu Fabra i dins el cicle de
Concerts Phonos, us oferirem una mostra del treball
que l'Orquestra ha realitzat aquest quadrimestre. Hem preparat un repertori
força heterogeni que segur que us interessarà. Per començar una versió de
In C (1964) de
Terry Riley, considerada
la primera obra minimalista de la història. Escrita per un nombre qualsevol
d'instruments qualssevol, l'Orquestra al ple la interpretarà amb un timbre sintètic
simple i homogeni perquè pugueu apreciar millor els efectes de desfasament i
heterofonia que es van produint mentre cada músic va avançant pels patrons de
la partitura.
També us oferirem de nou Rimandi, d'Ivano Morone, una obra amb partitura per quartet de
laptops amplificats amb piezos i modulació en anell comissionada per
l'Orquestra farà ja uns tres anys. Per ser més precisos hem automatitzat els
paràmetres dels moduladors de forma que l'intèrpret té total llibertat per
operar amb els piezoelèctrics i amb la superfície del portàtil.
Parlant de partitures "tocades", què millor que
una versió lliure de
CliX, de
GeWang (l'actual director de la
Stanford Laptop Orchestra). Originàriament una
obra per "teclejadors compulsius", on les tecles es mapegen a freqüències
segons llur codi ASCII, nosaltres hem volgut explotar al màxim aquest concepte
de "música teclejada" de forma que cadascú pot introduir textos
d'arbitrària complexitat, seguint recomanacions de gestos i patrons del
director. A més, hem afegit un
feedback visual que emfatitza aquesta relació
entre tecles i vocalitzacions, que ben segur farà les delícies dels fanàtics del dadaisme!
Una altra obra, en aquest cas semi improvisada, és Light Scratch, un experiment al voltant
de la sinestèsia audiovisual, on un altre quartet de laptops juga amb els
paràmetres més bàsics de la llum (presència, intensitat i posició) per granular
diverses mostres d'àudio. Les correlacions i diàlegs entre el so, la llum, els
músics i llur expressió facial són del tot intrigants quan no directament hilarants,
no us la podeu perdre.
També oferirem
Variations II (1961), de
John Cage, en una adaptació per ensemble de laptops d'en
William Brent. Aquesta és una obra a mig camí del determinisme absolut i
l'atzar, si és que pot haver-hi terme mig! Un exemple extrem d'abstracció
notacional i composicional. L'intèrpret es crea la partitura sobreposant línies
i cercles. Traçant perpendiculars s'obtenen els diversos paràmetres de la
partitura. Així és com, per exemple,
David Tudor va oferir-ne la
primícia per
piano amplificat. En el nostre cas, cada intèrpret dissenya un patró gràfic rere l'altre i,
un cop n'hi ha suficients, es generen les partitures que disparen de forma
simultània i es visualitzen en pantalla.
Finalment, una peça-demostració d'una nova interfície que
hem estat preparant per tocar peces basades en patrons repetitius, en principi
feta a mida dels requeriments de
SixPianos (1973) de
Steve Reich, una altra obra minimalista que juga amb els
efectes de
phasing,
agregació/disgregació i superposició sobre un continu obstinat. Aquesta
interfície tangible ofereix a l'intèrpret la possibilitat de crear i modificar
els patrons amb elements de color sobre una superfície, de forma que cadascun
representa una nota del patró que es va repetint des d'aleshores indefinidament.
Una aplicació en viu del que seria una "partitura de colors", no
exempta de grans reptes interpretatius!La demostració glosa parcialment aquesta
obra de Reich.
Com veieu, obres força inspirades en la New York School i el minimalisme americà dels 60-70. Us esperem per
gaudir plegats d'una vetllada envoltats de portàtils, altaveus i molt d’entusiasme!
.png "English"){kind=small}
